La mort és tan habitual com la vida mateixa. Cada dia hi ha naixements, igual que cada dia hi ha decessos. Tanmateix, el segon cas és un tema de què es parla poc, en general.
Fins i tot evitem dir-li pel seu nom i fem servir eufemismes com ara “se n’ha anat”, “ens ha deixat”… per no haver de dir “s’ha mort”.
Si ens traslladem a l’escola, encara és més gran el buit que fem a una de les veritats i realitats més certes que tenim al món. Així doncs, per què no la podem tractar en el currículum, de la mateixa manera que tractem el naixement?
A allò de què no es parla se li té por; el que no es menciona, es converteix en tabú; el que no es coneix, espanta; fins i tot es rebutja.
La pràctica de la Pedagogia de la mort
Són moltes les preguntes sobre les quals podríem debatre en relació amb aquest gran tema. La Fundación SM i la Universitat Autònoma de Madrid han treballat conjuntament a fi d’elaborar una guia pensada per als professors i les famílies que vulguin integrar aquest contingut en l’educació de fills i/o alumnes.
Els autors d’aquesta guia són Agustín de la Herrán Gascón, Pablo Rodríguez Herrero, Patricia González Collado i Manuela Pedregal Valle, tots ells lligats a la universitat, amb una dilatada experiència i coneixement relacionat amb la pedagogia de la mort. Recullen, entre moltes d’altres, preguntes ben profundes, com ara:
- Són educatives, la consciència de finitud i de mort?
- Quins són els beneficis d’una educació i un currículum que incloguin la mort?
- Des de quina edat caldria ensenyar tenint en compte la mort?
Tracten amb valentia la qüestió del suïcidi i també la de l’avortament, dos tabús socials que també aborden des d’un punt de vista pedagògic.
Breu descripció de la guia
En les primeres pàgines presenta una escala d’actituds per a la reflexió i autoformació sobre quin paper té la mort en l’educació, amb una versió per a docents i famílies. Així ens podrem situar, abans de continuar llegint, sobre si sentim més rebuig que acceptació, o bé més acceptació que no pas rebuig, pel que fa a la idea de tractar la mort des de l’educació.
Tot seguit la guia ens contextualitza conceptualment a l’entorn del significat de pedagogia i didàctica de la mort, què vol dir educar tenint en compte la mort i el concepte mateix de mort. No tan sols s’entén com a defunció, sinó que des del punt de vista pedagògic hi ha conceptes molt rellevants, com ara l’elaboració cultural o religiosa, la mort d’un poble, cultura o llengua, la mort contínua, la mort parcial…
Continua amb la presentació d’unes claus pedagògiques i d’alguns dels possibles beneficis formatius que suposa la inclusió de la mort en el currículum o en la formació.
Ens mostra com es podria recollir en l’ensenyament, com se’n pot planificar la programació, les pors que pot generar i la resposta didàctica davant d’aquests temors.
Des de la pàgina 65 i fins a la 200 presenta l’enfocament de l’educació que té en compte la mort, el dol, alguns casos especials, els suïcidis d’estudiants i d’éssers estimats, l’avortament per part d’alumnes i, en darrer lloc, estudiants amb malalties greus que moren.
Sens dubte, una joia pedagògica que ens conduirà a una reflexió intensa i profunda sobre el sentit de la vida i del seu final.
La consciència de la mort és clau per a una orientació de la vida. És la base per viure millor i amb més plenitud, atorgant la importància deguda a les coses que en tenen, i per existir amb tot el sentit que proporciona una responsabilitat més conscient derivada de la seva comprensió.
(Herrán i Cortina, 2006, pàg. 8 i 9)
